dimecres, 7 de novembre de 2012

Pop amb patates i allioli




Popets amb patates i allioli
Durant bona part de la dictadura del general Franco, Vilanova i la Geltrú era coneguda principalment per dues coses: Les Comparses (Fiestas de Invierno) i pel restaurant Peixerot. Dels carnavals de Vilanova s’han escrit llibres, i potser aquest no és el lloc per parlar-ne, o potser sí. Del que segur que es pot parlar és del Restaurant Peixerot.
A l’inici del segle passat un ranxero de barca, Pau Pons, “Peixerot”, i la seva dona Clara varen decidir obrir un establiment per oferir els àpats típics de la Platja de Vilanova que en Pau preparava cada dia als seus companys de feina. El seu bon ofici, a la cuina i en el tracte amb les persones, i la seguretat que oferia el fet de disposar d’uns productes frescos de qualitat va fer que aviat el que era una casa de menjars es convertís en una referència en aquesta part de la costa. Els que s’ho podien permetre venien expressament a menjar i tastar les seves suculències. La nissaga s’ha mantingut fins els nostres dies, i gràcies a ells i a d’altres establiments com els restaurants Marítim “Can Trasses” i Marina “Can Coll”, i d’altres més moderns com El Rossegall, El Far o La Botiga, alguns plats típics de la nostra platja són presents als fogons dels restaurants, més o menys adaptats.

Del pop ja n’he parlat en altres entrades al bloc, Arròs fregit amb pop,  Pilotilles de pop,  Pop al forn i Popets amb ceba i tomàquet. La recepta d’avui la vaig llegir al llibre “Mariners i Terraires”, del Joan Collell i el Francesc Murgades, que recull alguns dels plats més emblemàtics de la cuina d’aquesta vila i que és més que recomanable.

En Xavier Mestres, nét de l’avi Pau “Peixerot”, explica com s’han cuinat sempre els popets amb allioli a casa seva.

D’entrada, els popets que es fan servir són aquells que tenen un mida d’uns quatre centímetres en cru, perquè un cop bullits, ja s’arronsen i agafen la mida adequada.

Per netejar-los, cop de ganivet per obrir la bossa i buidar-la, cop de ganivet per treure els ulls i un darrer per treure’ls-hi el bec que tenen a la boca. Un bon raig d’aigua i ja els tenim nets.

Explica que el secret perquè quedin oberts com un paraigües, amb les potes arrugades cap a fora, és tirar-los poc a poc a l’aigua que tindrem bullint en una olla, d’un en un perquè no deixi de bullir. Hem d’intentar que tots tinguin la mateixa mida perquè s’estovin a l’hora, i si no és el cas, començarem tirant a l’olla els que no siguin tan petits.

A mitja cocció, i aquest és l’únic moment delicat, tirarem les patates, que es pelen i es trenquen amb un ganivet, s’esqueixen, d’aquesta manera deixen anar el midó que fa espessir el plat. Els trossos de patata han de tenir una mida uniforme, perquè es coguin totes alhora. El moment delicat és saber quan cal tirar les patates perquè tot plegat sigui al punt de cuit al mateix moment. Això només t’ho dona l’experiència.

A banda farem un allioli amb un rovell d’ou extra, per fer la salsa més cremosa.

Un cop tinguem cuit el pop i les patates escorrem l’aigua, i amb una mica d’aquesta, deixatem, “neguem” l’allioli i ho aboquem a l’olla, fora del foc, sacsejant-la per repartir uniformement l’allioli.

Trobar (i poder pagar!) els popets petits no sempre és possible. Jo de vegades faig servir pops no tant petits, de fins a 10 centímetres en cru. En aquest cas, els netejo i els bullo en una olla amb aigua, i un cop cuits, els reservo i coc les patates trencades a la mateixa aigua. Un cop bullides, les escorro i amb una mica d’aquesta aigua nego l’allioli. Torno a posar a l’olla (fora del foc, és clar) les patates bullides i els pops, als que prèviament tallo la bossa i les potes senceres. Quatre sacsejades i ja ho tenim.

Realment és un plat molt senzill, però una veritable delícia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada