Cananes amb ceba |
Les cananes són els parents pobres de
la família del cefalòpodes. Al grup dels “cap-amb-potes” també trobarem els
pops, les sípies i els calamars. A Galiza els avis dels pops els preparen de
manera excepcional, i en aquest bloc trobareu la recepta per cuinar-los amb ceba
i tomàquet. Properament els més petitons els farem amb allioli. La senyora
sípia, present a tota mena d’arrossos, fideuats
i rossejats, fa el paper principal a l’arròs
negre, i quan pugui us explicaré com preparo la vilanovina sípia a la
bruta. Però potser el parent més proper, el que més s’assembla a la canana, és
el calamar. El senyoret calamar el trobarem, com la sípia, amb arrossos, amb fideus,
a sarsueles,
i fent de protagonista quan el farcim o el fregim enfarinat (a l’estil andalús).
A mi com més m’agraden, i em porten a la meva infància de visita a la plaça
Reial de Barcelona amb el meu pare, és preparats a la romana. Però a la romana
amb vestit de sastreria, amb arrebossat artesanal i casolà, com antigament, i no amb un pret-a-porter del
senyor zara, congelat o refrigerat a qualsevol supermercat, que pretén copiar
l’original i genuí, i està fet amb ves a saber quines potingues.
Les cananes tenen la forma dels
calamars, potser amb una mica més de panxeta, com les sípies. A diferència dels
calamars, els seus tentacles són més curts i les seves ales més petites i
quadrades. El seu color té tons marrons tirant a vermellós. Com que viuen a
fons sorrencs, cal netejar-les molt bé, també dins la bossa, per treure tota la
sorra que puguin tenir i que ens pot esgarrar el plat. La seva carn és força
més dura, sense arribar als extrems dels pops, i això fa que el seu preu sigui
força més baix que la resta dels seus parents, de textura i gust més delicat.
Es poden cuinar de diverses formes,
depenent de la seva mida. Les més petites, de menys de cinc centímetres, jo les
enfarino i les fregeixo. Quan la bossa fa entre cinc i deu centímetres, les preparo
amb ceba, que és la recepta que comentaré avui. Més grosses són bones farcides,
com els calamars, però amb molta més estona de cocció. Les més grans les
cuinaria a la bruta, com les sípies, o en anelles molt primes, a la romana.
Per fer les cananes amb ceba, ja ho
hem dit, cal netejar-les molt bé, per treure’ls-hi tota la sorra que poguessin
portar. Jo no els hi trec la pell. A part de la bossa i les ales que porten
enganxades, només aprofito els tentacles, que podem posar dins la bossa.
Tallarem força ceba en juliana més
aviat gruixuda, i la portarem a la paella amb una mica d’oli, anant remenant
fins que agafin color. Llavors, com sempre que fem un
sofregit, posarem el tomàquet madur, escaldat, pelat i tallat petit o
ratllat, i en aquest cas amb poca quantitat. Aquesta recepta també accepta una
mica de pebrot verd tallat petit, incorporat a la paella abans que el tomàquet.
Quan tinguem el tomàquet força
sofregit, afegirem un bon raig de vi blanc i ho deixarem reduir. En aquest punt
tirarem les cananes a la paella, amb foc una mica més viu, i així aniran
deixant la seva aigüeta. Les cananes en fan força, d’aigua, així que s’arronsen
molt.
Cinc minuts després tirem una mica de
sal i pebre, abaixem el foc i ho tapem perquè facin xup xup una bona estona.
Cal anar remenant de tant en tant, i si falta suc, podem afegir unes miques
d’aigua. Cinc minuts abans d’acabar el plat, afegirem a la paella una
picada d’alls i julivert.
Deixarem reposar les cananes a la
paella una bona estona, així s’estovarà una mica més la seva carn.
L'altra dia el meu amic Fisher em comentava que en comptes de vi blanc ell afegeix vermut (de Reus, evidentment). Diu que deixa un perfum especial al plat. Caldrà provar-ho.
ResponEliminaL'altre dia la Núria F.V. va escriure el següent comentari:
ResponEliminaHola Roso, vaig fer la de les cananes amb ceba i tomàquet però la vaig fer amb calamars. Un cop feta la recepta hi vaig posar unes llenties que tenia per la nevera.
No hivaig posar la picada d'all i juliverta ja que no ens agrada massa el gust de l'all. el que si vaig fer és posar els alls a confitar junt amb la ceba i després els vaig treure.
Segur que també eren bonissssimes!