Fideus a la cassola

Fideus a la cassola amb salsitxes, botifarró i carxofes

Un dels esquemes típics de la cuina del sofregits i les picades, és el següent: Amb oli d’oliva preparem un sofregit, normalment amb ceba, pebrot i tomàquet. Incorporem proteïna animal i la sofregim. Tot seguit un cereal (arròs o pasta), patates o llegums. Ho remullem tot amb brou o aigua i ho fem bullit tot plegat. I hi afegim una picada a cinc minuts del final.

Aquest esquema, amb totes les variants que vulgueu, el trobarem repetit a molts dels plats del nostre país. Als arrossos, en paella o a la cassola, de vegetals, de peix i marisc o de carns. Pel que fa a la pasta, aquest esquema el trobem als fideus rossejats i les fideuas, els “pistonats” i els fideus a la cassola. Si anem a buscar, també ho podem trobar en alguns ranxos mariners, com l’all cremat. Algunes preparacions de llegums, com les faves ofegades o a la catalana també s’inicien amb un sofregit, i uns cigrons o unes mongetes estofades porten sofregit i poden portar picada.

Marmitako

Marmitako de tonyina

En euskara, marmitako significa “el que hi ha a l’olla de ferro (marmita)”.

Al primer article que vaig publicar al bloc explicava que considero la cuina una part de la cultura que defineix a un poble, i que ve determinada per la seva evolució històrica i el seu entorn físic. Així podem explicar plats propis de la nostra cuina com l’all cremat, que és un ranxo típic de pescador. A la barca, mentre feinejaven, o a la platja, havent-la varat, l’encarregat del fogó preparava el menjar per a tota la tripulació, amb els escassos elements dels que disposava: patates, alls, potser alguna ceba, nyores, tomàquets de penjar i molt poca cosa més, a part del que la mar oferia. Amb el peix de “la part” o amb el que no tenia valor comercial, dins una cassola o una olla de ferro, en un fogonet de carbó... l’all cremat era una solució ràpida i saborosa per poder saciar la gana amb una mica de peix i unes patates.