Truita d'ou ferrat i beicon

Truita d'ou ferrat i beixon, de La Tasca

La plaça de les Cols és un dels racons més emblemàtics de Vilanova. Just abans de que esclatés la bombolla immobiliària tot un seguit d’edificis de la façana Nord de la plaça van ser rehabilitats o substituïts per altres de nova planta, amb major o menor fortuna. A empentes i rodolons i amb ajuts públics també s’ha rehabilitat l’edifici del Foment Vilanoví. La façana Sud de la plaça, però, no ha tingut tanta sort, tot i que de mica en mica alguns dels propietaris es posen les piles. Amb tot, la peatonalizació de l’entorn ha dignificat l’espai i li ha obert tot un seguit de noves possibilitats de negoci. Entre d’altres, s’han obert tot un seguit de locals dedicats a la restauració. 

Fideus a la cassola

Fideus a la cassola amb salsitxes, botifarró i carxofes

Un dels esquemes típics de la cuina del sofregits i les picades, és el següent: Amb oli d’oliva preparem un sofregit, normalment amb ceba, pebrot i tomàquet. Incorporem proteïna animal i la sofregim. Tot seguit un cereal (arròs o pasta), patates o llegums. Ho remullem tot amb brou o aigua i ho fem bullit tot plegat. I hi afegim una picada a cinc minuts del final.

Aquest esquema, amb totes les variants que vulgueu, el trobarem repetit a molts dels plats del nostre país. Als arrossos, en paella o a la cassola, de vegetals, de peix i marisc o de carns. Pel que fa a la pasta, aquest esquema el trobem als fideus rossejats i les fideuas, els “pistonats” i els fideus a la cassola. Si anem a buscar, també ho podem trobar en alguns ranxos mariners, com l’all cremat. Algunes preparacions de llegums, com les faves ofegades o a la catalana també s’inicien amb un sofregit, i uns cigrons o unes mongetes estofades porten sofregit i poden portar picada.

Marmitako

Marmitako de tonyina

En euskara, marmitako significa “el que hi ha a l’olla de ferro (marmita)”.

Al primer article que vaig publicar al bloc explicava que considero la cuina una part de la cultura que defineix a un poble, i que ve determinada per la seva evolució històrica i el seu entorn físic. Així podem explicar plats propis de la nostra cuina com l’all cremat, que és un ranxo típic de pescador. A la barca, mentre feinejaven, o a la platja, havent-la varat, l’encarregat del fogó preparava el menjar per a tota la tripulació, amb els escassos elements dels que disposava: patates, alls, potser alguna ceba, nyores, tomàquets de penjar i molt poca cosa més, a part del que la mar oferia. Amb el peix de “la part” o amb el que no tenia valor comercial, dins una cassola o una olla de ferro, en un fogonet de carbó... l’all cremat era una solució ràpida i saborosa per poder saciar la gana amb una mica de peix i unes patates.

Calçots, ceballots i calçotades

Calçots!

Altres pobles tenen el costum de fer de les barbacoes comunitàries fets socials destacables, i es troben i rosteixen diversos talls de carn o peix al voltant del foc i de les brases, i a peu dret, xerren, beuen i mengen. A Catalunya, i més concretament a la perifèria del que va ser el país dels cossetans, quan fem barbacoes rostim cebes tendres! 

Calamars farcits

Calamars farcits

En diversos articles he parlat dels cefalòpodes. En aquest grup dels “cap-amb-potes” trobarem els pops, les sípies, les cananes i els calamars. Ja vaig explicar com cuino els pops petits amb ceba i tomàquet i com bullo el pop per fer un allipebre, unes pilotilles o pop al forn. Amb la sípia vaig preparar unes mandonguilles de sípia, i vaig explicar com tenen el paper de protagonista a l’arròs negre. En un altre article vaig dir que les cananes són els parents pobres, tenen un gust potent i costen de fer tendres, i les vaig cuinar amb ceba. Ara ja toca parlar dels calamars, calamans com diu algú a baix a mar. Un record especial pel meu amic Jose Alfredo, que durant alguna nit de setembre em portava al calamar en el seu veler, i els fèiem amb potera i llum de gas... Jo sempre acabava satisfet i totalment marejat.

Fricandó

Fricandó de vedella amb ceps

Ja ha passat el Carnaval i la seva ressaca. Un dels bons record que quedaran és el dinar que el Ball de Malcasats vam fer a l’Agrupa el Dissabter de Carnaval. A part de la companyia i els músics, excel·lents, la Ina va brodar un  fricandó... immillorable!

El fricandó és un dels plats més típics de la cuina catalana. La part fonamental són uns filets prims de vedella enfarinats i fregits, i bolets, com a matèria primera, i un sofregit i una picada, trets característics d’aquesta cuina. 

Favetes saltades amb carxofes i fetge gras d'ànec

Favetes amb carxofes i fetge gras d'ànec

És temps de calçots i carxofes, de faves i pèsols. M’encanten les faves. Un dels meus plats preferits són les faves a la catalana, estofades amb la seva botifarra blanca i negra, algun retall de pernil o uns trossets de cansalada viada, una mica de ceba i alls tendres, unes fulletes de menta o un rajolí d’anís, i que suïn a la cassola.