dissabte, 16 d’agost de 2014

Sopes fredes. Oliaigu

Oliaigu amb figues fresques
Menorca. Poetes i altres savis han descrit molt millor del que jo ho pogués fer mai els sentiments que inspira s'illa, per això només us diré que si mai em perdeu de vista busqueu-me per aquell país...
Estiu. Calor. A la meva terra, xafogor intensa, enganxifosa, gairebé insuportable.... Per això moltes vegades inicio els àpats amb una bona amanida, o amb una sopa freda.
Ja he posat al bloc com preparo la sopa freda de tomàquet amb pesto de nous, per triomfar, i la recepta que una amiga em va fer arribar per preparar el salmorejo, que em porta records de Córdoba i d'un antic turonet que no fa pas massa dominaven els àrabs, no gaire lluny de casa.
La sopa que us presento avui té l'encant de les coses senzilles, de la tradició i del saber popular, d'aprofitar els recursos disponibles, de temporada, d'adaptar-se al clima i al territori. Tot i que la incloc a la secció de sopes fredes i es pot menjar així, jo recomano prendre-la tèbia, mai calenta.
És un plat de supervivència que els pagesos de Menorca prenien per berenar (esmorzar). D'una senzillesa extrema, originalment consistia en aigua amb oli escalfada, amb alguna herba aromàtica. Amb una mica de sort, es podia incorporar alguna ceba i algun all. Mica en mica es van incorporar altres productes de l'hort, pebres verds (pebrots verds) i tomàtics (tomàquets), que ho enriquien. S'acompanyava, com a moltes sopes de les illes, de pa torrat o sec tallat a fines llesques, que es posen al plat abans de servir. També s'acompanya de figues fresques. Cullerada d'oliaigu i queixalada de figa!
El de la fotografia el vaig preparar així:
Vaig tallar en juliana ceba i pebrot verd, i ho vaig posar a sofregir amb una mica d'oli d'oliva en una cassola. L'ideal seria en una cassola de fang, però els meus fogons són de vitroceràmica, així que vaig fer servir una cassola de ferro, la de fer ranxos mariners. Vaig posar també all pelat i aixafat amb la fulla del ganivet i una miqueta de sal perquè les verdures suessin. Amb poc foc, vaig deixar que tot s'estovés, sense que agafés color, i amb la cullera de fusta vaig aixafar l'all per desfer-lo.
En aquest punt vaig posar tomàquets madurs, escaldats i pelats, sense llavors, i tallats a dauets. També els vaig sofregir fins que van perdre la major part de l'aigua.
En aquest moment vaig posar un polsim de pebre bo (pebre negre), i tot seguit vaig abocar l'aigua. Amb poc foc, es qüestió d'anar remenant, sense que mai arribi a bullir (importantissim que no bulli!). Quan comenci a fer escumera (bromera, a fer una escumeta, però recordeu, no ha de bullir) ja podeu apagar el foc. Ho deixarem reposar fins que es refredi una mica, tot i que d'un dia per l'altre és encara millor.
Com tots els plats populars, hi ha tantes variats del plat com cuiners el preparen. Cada casa, cada família, té els seus popis secrets. N'hi ha que posen pebrot vermell al sofregit, o pebre vermell molt, dolç o picant. O potser ametlles, o pernil salat tallat finament. O formatge (de Maó, es clar), o sobrassada... També s'acompanya amb altres fruites de la temporada: raïm, préssec... Segur que trobareu la que més us agradi. Això si, tot i la senzillesa del plat, els productes han de ser de la màxima qualitat!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada