Sopa freda de tomàquet amb pesto de nous

Sopa freda de tomàquet i pesto de nous

Fa calor. El que ve de gust menjar aquests dies són plats que et refresquin, que no t’omplin gaire i que t’hidratin. Així doncs, els que tenen més èxit acostumen a ser les amanides, que per la varietat d’ingredients que podem combinar poden ser gairebé infinites, i les sopes fredes. No fa gaire vaig començar una sèrie de receptes que arreplegaré amb el títol de sopes fredes. La primera va ser una de les més típiques, el salmorejo. La que us presento avui també té com a ingredient principal el tomàquet madur, però és força diferent, de textura, de color i de sabor. 

La fórmula bàsica de la sopa freda de tomàquet d’avui comença per triturar uns bons tomàquets madurs. Si pot ser, madurats a la planta. Sí, són difícils de trobar, però alguns pagesos de fora del mercat del centre a Vilanova encara en cultiven i ens els ofereixen a preus prou raonables per la qualitat que donen.

Amb els tomàquets també triturarem una branqueta d’api, de la part més tendre, i una mica de ceba, ceba tendre, blanca d’amanir, o de figueres, sucoses i que no aportin la fortor de les cebes vermelles, que no interessa que ens domini el plat. Ho passarem tot per la batedora elèctrica amb una mica de sal, i si voleu amb una mica de pebre blanc mòlt, fins que tot estigui ben triturat. No hi afegirem oli, com en els salmorejos, perquè la textura que busquem no necessita que l’emulsionem. Un cop triturat, ho passarem pel colador xinès o per la premsadora (passapures) i ho posarem a la nevera.

Per altra banda, cal preparar una picada diluïda amb oli, el pesto, que farem a partir d’uns pinyons, si pot ser del país millor (els d’importació són més baratets, però també més eixuts i sense tant aroma). Potser una punta d’all (molt poquet, tampoc ens ha de dominar el plat, fins el punt que en podeu prescindir). Hi afegirem força fulles d’alfàbrega (una de les essències de la Festa Major de Vilanova!). Tot ben matxucat al morter amb una mica de sal, i diluït amb força oli d’oliva, que quedi més aviat líquid. Una opció més econòmica és substituir els pinyons per unes nous, evidentment pelades, o per unes ametlles o avellanes crues. És important fer servir el morter, doncs ja vaig explicar a l’article sobre les picades que quan les fem amb fruits secs els resultats són força diferents si les piquem en un morter o les triturem en una batedora elèctrica. A la picada també li podríem afegir unes gotes de llimona, o un punt (només un puntet) d’un bon vinagre, si el tomàquet que fem servir és prou dolcet per admetre’l. La picada l’enriquirem amb una mica de formatge de Parma ratllat (el típic formatge parmesà) o algun de similar, sense abusar-ne.

Servirem la sopa ben freda en un bol  posant una mica de la picada per sobre.

Aquest plat bàsic el podem guarnir amb alguns entrebancs que el facin més de festa, com unes gambetes pelades i saltejades breument, o ara que bé el temps de les figues, amb uns grills prims de figues caramel·litzats en una paella amb una punteta d’oli...

I, per aconseguir un plat absolutament de festa, podem preparar una cremeta suau de parmesà. Escalfarem en un pot nata líquida (sense que arribi a bullir) a la que afegirem fora del foc el formatge, enlloc de posar-lo a la picada, i remenarem per barrejar-ho bé. A l’hora de muntar el plat, farem una base de la crema de parmesà (tres o quatre cullerades), a sobre els entrebancs de gambes o figues caramel·litzades, afegirem la sopa de tomàquet i finalment per sobre el pesto de nous i alfàbrega diluït en oli.

Segur que triomfareu.